Monestir de Santa Caterina del Sinaí

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Nom en la llengua original(el) Μονὴ τῆς Ἁγίας Αἰκατερίνης EpònimCaterina d'Alexandria DadesTipusMonestir Part dezona de Santa Caterina Primera menció escritasegle IV Construcció548 Dedicat aCaterina d'Alexandria CaracterístiquesEstil arquitectònicarquitectura romana d'Orient Altitud1.570 m Localització geogràficaEntitat territorial administrativagovernació del Sinaí del Sud (Egipte) Localitzaciópenínsula del Sinaí

28° 33′ 21″ N, 33° 58′ 32″ E / 28.555831°N,33.975561°E / 28.555831; 33.975561

ActivitatDiòcesiarquidiòcesi de Sinai, Pharan, i Raitho ReligióEsglésia ortodoxa, Església Ortodoxa Grega i cristianisme ortodox FundadorJustinià I Lloc websinaimonastery.com

El monestir de Santa Caterina del Sinaí^[1] (en grec: Μονὴ τῆς Ἁγίας Αἰκατερίνης), també conegut com a monestir de la Transfiguració o monestir de l'Esbarzer ardent, està situat a Egipte, a la boca d'una gorja de difícil accés, al peu del mont Sinaí. Està construït on la tradició suposa que Moisès va veure la «bardissa que cremava sense consumir-se». Es tracta d'un dels monestirs més antics que continuen habitats. L'any 2002 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.^[2]

Història

La mare de l'emperador Constantí I el Gran, santa Helena, ordenà construir una capella al lloc on, segons la tradició, Moisès parlà amb Déu en l'episodi bíblic de la «bardissa ardent». Posteriorment, l'emperador Justinià I manà construir un monestir al costat de la capella.^[3] El monestir fou construït entre els anys 527 i 565. Com, suposadament, la bardissa que es conserva és l'originària, el monestir esdevé un lloc sagrat per a les tres grans religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islam. Malgrat que el seu veritable nom és monestir de la Transfiguració, és conegut també com a monestir de Santa Caterina, i rep aquest nom per santa Caterina d'Alexandria, una màrtir cristiana que fou sentenciada a morir en la roda de tortura. La tradició ha transmès que la roda es trencà i que finalment fou decapitada. El seu cos fou traslladat pels àngels al mont Sinaí i els monjos del monestir van trobar-ne les restes als voltants de l'any 800, en una cova de la muntanya, moment a partir del qual el monestir en custodià les relíquies i esdevingué un important centre de peregrinació.

Segons un document del monestir, sembla que escrit pel mateix Mahoma, el profeta donà la seva protecció al monestir després d'haver-li concedit refugi als seus enemics. Gràcies a aquest document i que es construí una mesquita fatimita a l'interior dels murs, el monestir perdurà a la dominació musulmana de la regió. La mesquita està tancada i mai no ha estat utilitzada, ja que, per error, no està orientada cap a La Meca.

Els anacoretes del Sinaí foren eliminats durant el segle vii i sols el monestir perdurà, gràcies, en part, a les fortificacions que el protegien. Encara es conserven els murs que servien de defensa. L'accés a l'interior del recinte es feia, fins al segle xx, per una porta llevadissa situada al mur exterior. Les croades augmentaren l'interès dels pelegrins pel monestir, que es convertí en un centre de pelegrinatge entre els anys 1099 i 1270.

Patrimoni

El monestir té gran importància per la seva antiga i valuosa biblioteca, que guarda la segona col·lecció més extensa de còdexs i manuscrits grecs i cristianoorientals del món, només superada en nombre d'exemplars per la Biblioteca Vaticana. S'hi poden trobar uns 3.500 volums escrits en grec, copte, àrab, armeni, hebreu, georgià, siríac i altres llengües.

Al complex, s'hi troben obres d'art úniques, entre mosaics, icones russes i gregues, pintures encàustiques, ornaments religiosos, calzes i relíquies. Entre les icones que guarda el monestir hi ha algunes de les més antigues del món, datades dels segles v i vi. En destaca el pantocràtor del Sinaí, del segle vii, el llibre L'escala del diví ascens, una icona del segle xii del llibre de sant Joan Clímac, o la icona més antiga sobre un tema de l'Antic Testament. S'ha ideat un projecte per catalogar les obres de la biblioteca del monestir.

El 1844, el filòleg alemany Konstantin von Tischendorf hi descobrí el Codex Sinaiticus, la Bíblia gairebé completa més antiga que ha perdurat fins a l'actualitat, que data del segle iv.^[3]

Referències

Bibliografia

• Ruiz-Domènec, J. E.; Hernández de la Fuente, D.; García, J. C. «Byzantium: De erfenis van het Romeinse Rijk» (en neerlandès). National Geographic, 2022.