Bisbat d'Arezzo-Cortona-Sansepolcro

Bisbat d'Arezzo-Cortona-Sansepolcro

Dioecesis Arretina-Cortonensis-Biturgensis seu Burgi Sancti Sepulchri
La Catedral d'Arezzo
Localització
43° 30′ N, 11° 54′ E / 43.5°N,11.9°E / 43.5; 11.9
Itàlia
Toscana
Parròquies	247
Població humana
Població	367.000 (2018) (107,15 hab./km²)
Llengua utilitzada	italià
Religió	romà
Geografia
Part de	Regió eclesiàstica Toscana, Arquebisbat de Florència
Superfície	3.425 km²
Limita amb	abadia territorial de Monte Oliveto Maggiore, sud-est bisbat de San Marino-Montefeltro, nord-est arquebisbat d'Urbino-Urbania-Sant'Angelo in Vado, nord-est bisbat de Città di Castello, est arquebisbat de Perusa-Città della Pieve, sud-est bisbat de Cesena-Sarsina, nord-est bisbat de Fiesole, nord-oest bisbat de Forlì-Bertinoro, nord arquebisbat de Siena-Colle di Val d'Elsa-Montalcino, oest bisbat de Montepulciano-Chiusi-Pienza, sud
Dades històriques
Anterior	bisbat d'Arezzo, bisbat de Cortona i bisbat de Sansepolcro
Creació	Segle III (Arezzo) 1325 (Cortona) 1515 (Sansepolcro) 30 de setembre de 1986 (unió plena)
Patrocini	Sant Joan Evangelista Sant Donat Santa Margherita da Cortona.
Catedral	Santi Pietro e Donato , Santa Maria Assunta San Giovanni Evangelista (cocatedral)
Organització política
• Arquebisbe (a títol personal)	Riccardo Fontana
Lloc web	diocesiarezzo.it

El bisbat d'Arezzo-Cortona-Sansepolcro —diocesi di Arezzo-Cortona-Sansepolcro (italià); Dioecesis Arretina-Cortonensis-Biturgensis seu Burgi Sancti Sepulchri (llatí)— és un bisbat de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Florència, que pertany a la regió eclesiàstica Toscana. El 2012 tenia 335.000 batejats d'un total de 353.700 habitants. Està regida per l'arquebisbe, a títol personal, Riccardo Fontana.

Els patrons de la diòcesi són Sant Joan Apòstol i Evangelista, Sant Donat, el segon bisbe d'Arezzo, i Santa Margherita da Cortona.

Territori

La diòcesi comprèn gran part de la província d'Arezzo (Arezzo, Cortona, Sansepolcro, Pergine Valdarno, Sestino, Anghiari, Bibbiena, Castiglion Fiorentino, Capolona, Terranuova Bracciolini, Chiusi della Verna, Civitella in Val di Chiana, Castel Focognano, Bucine, Badia Tedalda, Marciano della Chiana, Loro Ciuffenna, Lucignano, Monterchi, Foiano della Chiana, Monte San Savino, Montevarchi, Poppi, Caprese Michelangelo, Subbiano, Monterchi, Pieve Santo Stefano, Ortignano Raggiolo, Talla, Laterina, San Giovanni Valdarno, Chitignano, Castiglion Fibocchi), i 4 municipis de la província de Siena (Gaiole in Chianti, Sinalunga, Rapolano Terme, Castelnuovo Berardenga).

La seu episcopal és la ciutat d'Arezzo, on es troba la catedral de Sants Donat i Pere. A més són cocatedrals de la diòcesi l'església de Santa Maria Assunta de Cortona i la de Sant Giovanni Evangelista a Sansepolcro.

El territori s'estén sobre 3.425 km², i està dividit en 244 parròquies.

Formen part de la diòcesi nombrosos santuaris, entre els quals estan:

• el santuari della Verna
• l'eremo di Camaldoli
• el santuari delle Vertighe
• el santuari di Santa Maria del Sasso
• el santuari della Madonna delle Grazie a Sansepolcro
• el santuari de la Madonna dei Lumi a Pieve Santo Stefano
• el santuari de la Madonna delle Grazie a Fresciano (part de Badia Tedalda)
• el santuari de la Madonna della Selva prop de Caprese Michelangelo
• la basílica de Santa Margherita a Cortona
• les basíliques de San Domenico i de San Francesco a Arezzo.

Història

Diòcesi d'Arezzo

La diòcesi d'Arezzo és molt antiga. La tradició senyala a sant Romolo, deixeble de sant Pau i més tard llegendari bisbe de Fiesole, el primer evangelitzador d'Arezzo.

A l'arxiu capitular hi ha un pergami del segle xi, a la part posterior de la qual hi ha un catàleg dels bisbes d'Arezzo des del segle iv fins a Teobaldo el 1036: es tracta d'una sèrie ininterrompuda de bisbes copiat de díptics antics, és a dir, a partir de taules de fusta que fins al segle x, va servir per recordar a la litúrgia de Tots Sants, el nom dels bisbes anteriors pels quals pregar.

Aquesta llarga llista, després del segle xvi, va ser manipulada per canviar l'ordre original dels noms, amb la interpolació de noms inventats de bisbes o l'omissió dels noms dels altres bisbes. El catàleg modificat, amb l'addició de les cites més o menys fantasioses, va ser acceptada per Ughelli en la seva «Italia sacra», per Cappelletti a l'obra «Le Chiese d'Italia dalla loro origine sino ai nostri giorni», i per Pius Bonifacius Gams a la «Series episcoporum Ecclesiae Catholicae». A principis del segle xx l'erudit Ubaldo Pasqui va publicar el catàleg original, amb un assaig crític, a «Documenti per la storia della città di Arezzo nel medioevo», restituint d'aquesta manera l'ordre exacte dels bisbes d'Arezzo.

El primer bisbe del catàleg és Sant Sàtiro, que segons la «Passio Donati» moriria durant el pontificat del Papa Juli I (337-352). El successor, Sant Donat, és el sant patró de la ciutat i de la diòcesi; és recordat al Vetus Martyrologium Romanum el 7 d'agost, i d'ell parla Gregori el Gran en els seus «Diàlegs».

Al principi del segle xi sant Romuald va fundar l'Ermita de Camaldoli; va ser el bisbe Teobald qui va donar el terreny per a la seva construcció i per consagrar l'església en 1027.

A la catedral d'Arezzo, a més de Sant Donat, està enterrat el Papa Gregori X ; en el mateix edifici se celebrà el conclave que va triar en 1276 el seu successor, Innocenci V. Va ser el primer conclave en què els cardenals es van reunir en clausura per elegir el Papa, segons el que estableix la Ubi Periculum del 1274.

Secular va ser la lluita entre l'arxidiòcesi de Siena i d'Arezzo per la jurisdicció de dinou parròquies, al territori de Siena, però sota l'autoritat eclesiàstica dels bisbes d'Arezzo. Al segle xii, el Papa Honori II va donar la raó a Arezzo, a la qual aquestes esglésies pertanyien a tempore Romanorum.

La gran diòcesi d'Arezzo, que des del principi va ser immediatament subjecta a la Santa Seu, es va sotmetre a diversos desmembrament a partir del segle xiv per l'erecció d'altres diòcesis a la Toscana: Cortona (1325), Pienza (inclòs el territori de l'Abadia de Monte Oliveto Maggiore) i Montalcino (1462), Sansepolcro (1515), Montepulciano (1561) i l'Abadia de Monte Oliveto Maggiore (1765).

En el període post-tridentí va distingir-se el bisbe Tommaso Salviati que, arran del milanès Carles Borromeu, introduí les reformes conciliars a la diòcesi i va fundar el seminari en 1639.

Durant l'episcopat del cardenal Giovanni Antonio Guadagni (segle xviii), el Papa Climent XII va concedir a perpetuïtat als bisbes d'Arezzo les insígnies arxiepiscopals, el pal·li i la creu processional.^[1] L'últim bisbe d'usar les insígnies arquebisbals del pal·li i la creu processional va ser Giovanni Telesforo Cioli; finalment, el 1986 es va revocar el privilegi. Els bisbes d'Arezzo portaven també els títols Príncep de l'Imperi Romà a la Toscana i de Comte de Cessa.

El bisbat d'Arezzo mai ha estat vacant durant llargs períodes: el màxim va ser de set anys, entre 1860 i 1867, en el període inicial de la unificació d'Itàlia, quan les autoritats del govern van impedir el lliure establiment de la jerarquia eclesiàstica.

Diòcesi de Cortona

Cortona, anteriorment part de la diòcesi d'Arezzo, va ser elevat a diòcesi el 19 de juny de 1325 pel Papa Joan XXII mitjançant la butlla Vigilis speculatoris, com a recompensa a la lleialtat de Cortona, güelfa, mentre que Arezzo, ciutat gibel·lina, era excomunicada i el bisbe Guido di Pietramala va ser deposat. El territori va ser pres principalment de la diòcesi d'Arezzo, mentre que algunes parts van ser preses dels territoris de les diòcesis de Chiusi i de Città di Castello. La diòcesi estava immediatament subjecta a la Santa Seu.

El primer bisbe va ser Raniero Ubertini, que en 1331 va escapar a una conspiració en contra seva. Altres bisbes coneguts de Cortona van ser el cardenal Silvio Passerini (1521), Matteo Concini (1560) i Gerolamo Gaddi (1562), present al Concili de Trento.

La primera catedral de la diòcesi va ser l'església de Sant Vicenç, antiga església del priorat dels benedictins d'Arezzo; el 9 de juny de 1507, amb una butlla del Papa Juli II, la seu es va traslladar a l'actual catedral.

Es deu al bisbe Francesco Perignani la institució del seminari diocesà en 1573, un dels primers d'Itàlia, tot i que no va entrar plenament en funcionament fins a un segle després.

Diòcesi de Sansepolcro

La ciutat de Sansepolcro va créixer en el territori de la diòcesi de Città di Castello al voltant d'una capella que contenia una relíquia de Terra Santa, que s'atribueix als pelegrins del segle x; posteriorment els monjos camaldulesos van construir un monestir on l'abat, almenys des de 1013, amb títols confirmats pels emperadors i papes, tenia jurisdicció temporal sobre els territoris de propietat abadia i també estava exempt de la jurisdicció eclesiàstica del bisbe de Città di Castello (abadia nullius dioecesis).

Al segle xiv els arentins van prendre possessió de la ciutat i el bisbe Guido di Pietramala en va fer un bastió fortificat gibel·lí; a l'àmbit civil-temporal els bisbes aretins van entrar en conflicte amb els abats camaldulesos, que reclamaven els drets temporals antics sobre la ciutat de Borgo San Sepolcro. Així, el 1402 el Papa Bonifaci IX va reafirmar l'exempció de la jurisdicció episcopal dels camaldulesos i reiterà una sèrie de privilegis en l'àmbit civil.

Per finalment posar fi al conflicte, el toscà Papa Lleó X erigí Sansepolcro en seu episcopal amb la butlla Praeexcellenti praeeminentia del 22 de setembre de 1515.^[2] A la nova diòcesi se li van assignar les fèrtils terres de l'abadia nullius camaldulesa de Sansepolcro i els d'una altra abadia camaldulesa, suprimida en aquell moment, de Santa Maria in Bagno; tots dos territoris es van incloure en el territori de la diòcesi de Città di Castello. A més, es van assignar 34 parròquies de la diòcesi d'Arezzo.^[3]

L'execució de la butlla papal es va retardar durant cinc anys i el primer bisbe va ser nomenat el 17 de setembre de 1520. Va ser Galeotto Graziani, abat camaldulès del monestir ciutadà, que va esdevenir la nova seu episcopal, mentre que l'església de l'abadia, dedicada a Sant Joan Evangelista, va ser erigida en la catedral diocesana. La diòcesi va ser sufragània de l'arxidiòcesi de Florència.

Entre els bisbes més famosos recordar ricordano Niccolò Tornabuoni, Dionisio Bussotti, Giovanni Lorenzo Tilli (que va fundar el seminari en 1711), Roberto Maria Costaguti, Pompeo Ghezzi, Domenico Bornigia i Abele Conigli.

Al segle xviii, la diòcesi es va ampliar amb la incorporació de l'arxiprestat nullius de Sestino (1788) i de l'abadia nullius de Sant'Ellero di Galeata (1784), per a un total de 46 noves parròquies, tres dels quals estaven en el territori de la diòcesi de Montefeltro.

El 7 d'octubre de 1975 va cedir a les parròquies de la vall del Bidente a la diòcesi de Forlì i les de la vall del Savio a la diòcesi de Cesena.

Diòcesi d'Arezzo-Cortona-Sansepolcro

El 7 d'octubre de 1975 Telesforo Giovanni Cioli, ja bisbe d'Arezzo, també va ser nomenat bisbe de Sansepolcro. El mateix Cioli el 15 de febrer de 1978, també va ser nomenat bisbe de Cortona: d'aquesta manera els tres llocs es van trobar units in persona episcopi.

El 30 de setembre de 1986, en virtut del decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, es va establir la unió plena de les tres diòcesis; el nou districte eclesiàstic va prendre el nom de diòcesi d'Arezzo-Cortona-Sansepolcro i va esdevenir sufragània de l'arxidiòcesi de Florència.

El bisbe Giovanni D'Ascenzi s'ocupà d'aquesta delicada etapa institucional, inclòs el suport a la redefinició de la quantitat i el territori de les parròquies, rectories i les zones pasturals.

La diòcesi va ser visitada pels papes Joan Pau II el 1993 (Arezzo, Cortona, Camaldoli i La Verna) i Benet XVI el 2012 (Arezzo i Sansepolcro).

Actualment el territori diocesà, que per superfície està en la desena posició de la llista de les diòcesis italianes,^[4] es caracteritza per una gran heterogeneïtat geogràfica i sociocultural. Les dades que figuren en la taula a continuació destaquen com els primers vint anys de la vida de la nova diòcesi es va caracteritzar per una reducció dràstica en el nombre de sacerdots diocesans, a conseqüència d'una disminució de les vocacions que s'ha convertit una altra vegada més evident que en altres llocs, i el tancament de diverses cases religioses, tant masculines com femenines. Això ha portat a un profund replantejament de les estructures pastorals i pastorals.

Episcopologi

Demografia

A finals del 2012, la diòcesi tenia 335.000 batejats sobre una població de 353.700 persones, equivalent al 94,7% del total.

Notes

Vegeu també

• Basílica de San Francesco (Arezzo)

Fonts

• Diocese of Arezzo-Cortona-Sansepolcro Anuari pontifici del 2013 i anteriors, publicat a www.catholic-hierarchy.org (anglès)
• Pàgina oficial de l'arxidiòcesi (italià)
• Bruna Bocchini Camaiani, I vescovi toscani nel periodo lorenese Arxivat 2014-03-06 a Wayback Machine. (italià)
• Decret Instantibus votis, AAS 79 (1987), pp. 654–656 (llatí)

Per la seu d'Arezzo

• Francesco Lanzoni, Le diocesi d'Italia dalle origini al principio del secolo VII (an. 604), vol. I, Faenza 1927, pp. 567–573 (italià)
• Giuseppe Cappelletti, Le Chiese d'Italia della loro origine sino ai nostri giorni, vol. XVIII, Venècia 1864, pp. 9–179 (italià)
• Pius Bonifacius Gams, Series episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig 1931, pp. 741–742 (llatí)
• Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, vol. 1 Arxivat 2019-07-09 a Wayback Machine., p. 104; vol. 2 Arxivat 2018-10-04 a Wayback Machine., p. 94; vol. 3 Arxivat 2019-03-21 a Wayback Machine., p. 116; vol. 4 Arxivat 2018-10-04 a Wayback Machine., p. 93; vol. 5, pp. 97–98; vol. 6, pp. 98–99 (llatí)

Per la seu de Cortona

• Dades publicades a www.catholic-hierarchy.org a la pàgina Diocese of Cortona (anglès)
• Giuseppe Cappelletti, Le Chiese d'Italia della loro origine sino ai nostri giorni, vol. XVIII, Venècia 1864, pp. 267–297 (italià)
• Pius Bonifacius Gams, Series episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig 1931, p. 743 (llatí)
• Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, vol. 1 Arxivat 2019-07-09 a Wayback Machine., pp. 212–213; vol. 2 Arxivat 2018-10-04 a Wayback Machine., pp. VII, 138; vol. 3 Arxivat 2019-03-21 a Wayback Machine., p. 179; vol. 4 Arxivat 2018-10-04 a Wayback Machine., p. 166; vol. 5, p. 174; vol. 6, p. 184 (llatí)
• Butlla Vigilis speculatoris, a Bullarum diplomatum et privilegiorum sanctorum Romanorum pontificum Taurinensis editio, Vol. IV, pp. 312–315 (llatí)

Per la seu de Sansepolcro

• Dades publicades a www.catholic-hierarchy.org en la pàgina Diocese of Sansepolcro (anglès)
• Giuseppe Cappelletti, Le Chiese d'Italia dalla loro origine sino ai nostri giorni, vol. XVII, Venècia 1862, pp. 249–273 (italià)
• Pius Bonifacius Gams, Series episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig 1931, pp. 751–752 (llatí)
• Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, vol. 3 Arxivat 2019-03-21 a Wayback Machine., p. 143; vol. 4 Arxivat 2018-10-04 a Wayback Machine., p. 124; vol. 5, p. 131; vol. 6, p. 135 (llatí)
• Ercole Agnoletti, I Vescovi di Sansepolcro, I-IV, Tipografia Boncompagni, Sansepolcro 1972-1975 (italià)